Engrames 2008

Engrames 2008

Engrames

1

Manuel Gallardo (Oliva, 1958) ens desplega un recull de la seua obra realitzada al llarg de més de dues dècades. Una sèrie de pintures en la que ens mostra el món en el què conviuen déus i humans, joies i tristors, llums i ombres del nostre referent més proper, la mediterrània.

Vaig conèixer Manuel Gallardo fa uns anys i al mirar una de les seues obres vaig dir: “tornen els símbols”. Ell em va replicar que els símbols sempre havien estat presents en la pintura. Tenia raó. El que passa és que jo havia d’haver matisat la meua afirmació. I és que la pintura de Manuel és instantània en quant al seu referent més directe: la cultura mil·lenària del mediterrani, la mitologia clàssica, l’imaginari col·lectiu del món occidental. L’artista d’Oliva se sent deudor de l’etern blau de la mediterrània i de tots els colors sembrats en les seues riberes. Colors i humors destil·lats pels déus i pels homes en el sempitern moviment espiral de l’alambí de l’eternitat en el què tots estem atrapats.

Ara bé, segons com, l’imaginari col·lectiu als que ens hem referit esdevé una mica confós o enterbolit i no arribem a distingir clarament el seu o els seus significats. És per això que cal codificar-lo fent ús de la simbologia. Tanmateix, Manuel Gallardo, seguint un laboriós procés intel·lectual, ens facilita la tasca de la seua interpretació mitjançant una reelaboració sistemàtica de la simbologia que a la fi, en la presenta destriada i sintetitzada. Un producte que s’adapta a la realitat sense que, en essència, el seu objectiu no varia. Aquesta és la veritat de l’artista d’Oliva que actua de catalitzador, de filtre màgic que ens recorda que cap ni ningú pot fugir de la seua condició d’ésser humà. Uns humans que en la mitologia clàssica arriben a la condició de déus i viceversa.

És així com l’artista crea la metamorfosi d’una ombliguera en un càndid efebus (En el melic de Venus), transforma Pa, déu dels pastors i dels ramats, dimoni perseguidor de nimfes, malcarat i de geni curt, en un formós mascle humanitzat que no recorda gens el seu antropomòrfic origen o bé, ens presenta el mite judeo cristià d’Eva. Uns i altres, referents que no fan sinó recordar-nos la nostra condició d’éssers desterrats del paradís.

Vicent Pellicer i Rocher