Mirar Miratges

Mirar Miratges

MIRAR MIRATGES

Autosave-File vom d-lab2/3 der AgfaPhoto GmbH
Quan Lancelot, després de superar una pila d’obstacles en la recerca de la segrestada reina Ginebra,arriba finalmente al més difícil de tots, l’afilat Pont de l’esoasa, veu a l’altre costat del riu una parella de Feres que no sap distinguir si són lleopards o llenos. Sense dubtar un instant travessa el pont amb gran perill de pedre la vida i omplint-se el cos de doloroses ferides. Superada aquesta última dificultat, emlloc troba les terribles feres que l’esperaven. Queda així al descobert l’encantament, la il•lusió òptica, el MIRATGE, i es perd tota la seva càrrega amenaçadora.

No sempre, però, la literatura i el cinema ( o la vida mateixa) ens ofereixen aquests miratges dissuasius amb final feliç, sinò més aviat els de signe contrari: el miratge atractiu-provocador que acaba en desencant-frustració (l’oasi verd i líquid al mig del desert, l’home/dona fantàstics que ens enlluernen, el nou ordre internacional fonamentat en la solidaritat dels pobles, l’ecologia i la pau, etc.)
Espantaocells o cant de sirena, el que és comú a tots els miratges és la seua irrealitat, la seua fictícia aparença i el desenmascarament final que quasi sempre acaba produint-se, sobretot si el miratge és concret (lleons o illes verdes al desert). Més difícil resulta descobrir els múltiples miratges de caire polític, social i cultural en què es basa la nostra plàcida existència de citadans privilegiats de finals del cinqué mil•lenni.

És aquesta dialèctica entre interiorime psíquic i món tangible, entre desig i realitat, la que trobem en l’última obra de Gallardo, uns quadres que eviten el detall concret i anecdòtic, que exploren només uns pocs elements significatius i recurrents, i que demanen, amb una cosa i l’altra, una interpretació universalitzadora i global. Són quadres unitaris i, com els vasos comunicants, diverses són les formes però el mateix alé recorre tota l’obra. I anem trobant ací i allà aquells aspectes que destaquen sobre el conjunt i que reclamen una major atenció: escales que porten els personatges cap el passat, els records, les vivències irrepetibles; espills que reflexen realitats presents però tembè realitats evocades; remolins i espirals que ens porten en moviment circular cap al món interior; teles foradades que envoten els personatges i conviden a mirar. Tot això emb colors vius, potser violents, i textures rugoses.
De tota manera, allò que més sorprén són les figures, figures que s’aparten del patro realista i responen més a la visió subjectiva del seu creador. Predomina el cos nu, els músculs desproporcionats, l’absència (o a penes insinuació) d’orelles, boca i ulls. Fins i tot es fa difícil en alguna ocasió la distinció entre homes i dones. De vegades la posició de la figura és hieràtica, solemne, d’elegant serenitat, i sempre la línea circular suggereix un cert moviment.
Són personatges de mirada infinita, d’èxtasi contemplatiu, desenganxats de l’ambient i temps que viuen. I en altres moments els veiem amb una gran tensió interna, lligats de peus a terra i amb els braços cap al cel. Expressant de manera oberta la seua angoixa, por i desesperació.

Estem, en fí, davant d’una obra deliberadament prolemàtica, una obra creada no per a complaure els guatos d’un públic racionalista, sinò per a expressar una determinada visió del món. Una obra que renuncia a reproduir l’apariència exterior de les coses i, en canvi, afortunadament, representa els sentiments que aquestes coses desperten en l’artista.

Josep Monjo
Febrer 1992