Mirar Miratges

MIRAR MIRATGES

Quan Lancelot, després de superar una pila d’obstacles en la recerca de la segrestada reina Ginebra,arriba finalmente al més difícil de tots, l’afilat Pont de l’esoasa, veu a l’altre costat del riu una parella de Feres que no sap distinguir si són lleopards o llenos. Sense dubtar un instant travessa el pont amb gran perill de pedre la vida i omplint-se el cos de doloroses ferides. Superada aquesta última dificultat, emlloc troba les terribles feres que l’esperaven. Queda així al descobert l’encantament, la il•lusió òptica, el MIRATGE, i es perd tota la seva càrrega amenaçadora.

No sempre, però, la literatura i el cinema ( o la vida mateixa) ens ofereixen aquests miratges dissuasius amb final feliç, sinò més aviat els de signe contrari: el miratge atractiu-provocador que acaba en desencant-frustració (l’oasi verd i líquid al mig del desert, l’home/dona fantàstics que ens enlluernen, el nou ordre internacional fonamentat en la solidaritat dels pobles, l’ecologia i la pau, etc.)
Espantaocells o cant de sirena, el que és comú a tots els miratges és la seua irrealitat, la seua fictícia aparença i el desenmascarament final que quasi sempre acaba produint-se, sobretot si el miratge és concret (lleons o illes verdes al desert). Més difícil resulta descobrir els múltiples miratges de caire polític, social i cultural en què es basa la nostra plàcida existència de citadans privilegiats de finals del cinqué mil•lenni.

És aquesta dialèctica entre interiorime psíquic i món tangible, entre desig i realitat, la que trobem en l’última obra de Gallardo, uns quadres que eviten el detall concret i anecdòtic, que exploren només uns pocs elements significatius i recurrents, i que demanen, amb una cosa i l’altra, una interpretació universalitzadora i global. Són quadres unitaris i, com els vasos comunicants, diverses són les formes però el mateix alé recorre tota l’obra. I anem trobant ací i allà aquells aspectes que destaquen sobre el conjunt i que reclamen una major atenció: escales que porten els personatges cap el passat, els records, les vivències irrepetibles; espills que reflexen realitats presents però tembè realitats evocades; remolins i espirals que ens porten en moviment circular cap al món interior; teles foradades que envoten els personatges i conviden a mirar. Tot això emb colors vius, potser violents, i textures rugoses.
De tota manera, allò que més sorprén són les figures, figures que s’aparten del patro realista i responen més a la visió subjectiva del seu creador. Predomina el cos nu, els músculs desproporcionats, l’absència (o a penes insinuació) d’orelles, boca i ulls. Fins i tot es fa difícil en alguna ocasió la distinció entre homes i dones. De vegades la posició de la figura és hieràtica, solemne, d’elegant serenitat, i sempre la línea circular suggereix un cert moviment.
Són personatges de mirada infinita, d’èxtasi contemplatiu, desenganxats de l’ambient i temps que viuen. I en altres moments els veiem amb una gran tensió interna, lligats de peus a terra i amb els braços cap al cel. Expressant de manera oberta la seua angoixa, por i desesperació.

Estem, en fí, davant d’una obra deliberadament prolemàtica, una obra creada no per a complaure els guatos d’un públic racionalista, sinò per a expressar una determinada visió del món. Una obra que renuncia a reproduir l’apariència exterior de les coses i, en canvi, afortunadament, representa els sentiments que aquestes coses desperten en l’artista.

Josep Monjo
Febrer 1992